Ascesi

Sense pietat...aquí teniu el primer Capítol del llibre de Nikos Kazantzakis, Ascesi. La brutalitat de les seves paraules fa que no quedi més opció que citar les del propi autor. Penseu en l'abisme, la lluita de forces oposades, mantenir l'equilibri, seguir el nostre ritme...actuar!

Venim d’un abisme tenebrós, anem cap a un abisme tenebrós, l’espai de claror que hi ha entremig l’anomenem Vida.

Tan bon punt naixem, comença el retorn: en un mateix temps, el moviment i la tornada, a cada instant morim. Per això molts van exclamar: el fi de la vida és la mort.

Però tan bon punt naixem comença el neguit de crear, de construir, de convertir la materia en vida: a cada moment naixem. Per això molts van exclamar: el fi de la vida efímera és la immortalitat.

En els éssers vivents, contingents, s’enfronten aquestes dos corrents: a) la pujada, cap a la construcció, cap a la vida, cap a la immortalitat; b)la baixada, cap a la disgregació, cap a la materia, cap a la mort.

Aquests dos corrents brollen de les entranyes de l’essència primordial. Al començament, la vida sorprèn: sembla il.legal, fora de natura, una oposició efímera a les fonts tenebroses, però, més endins, sentim la Vida és, ella també, impuls sense principi i sense fi de l’Univers.

Si no, ¿d’on ve la força sobrehumana que ens arrossega de l’ingenerat al generat i ens atia, plantes, animals, homes, a la lluita? Tots dos corrents contraris són sagrats.

Ens cal, doncs, copsar la visió que acosta i harmonitza aquestes dues forces descomunals, sense principi, sense fi, i, amb la visió aquesta, compassar el nostre batec amb l’acció.