Canvia els cops
de cap per cops de cervell.
A cops de cap! Ja
m’enteneu...l’aïllament és dur fins i tot per a les persones que ens considerem
ermitanyes, perquè quan decideixes
aïllar-te, ho decideixes des de la llibertat. Però ara hi estem obligats...i
perdoneu, però ni les xarxes, ni els skypes, ni les trucades poden ser la via
de comunicació entre els èssers humans a llarg termini. M’hi nego.
I si la solució
es viure en comunitat, en família, replegar-nos i iniciar petits projectes
compartits amb la tribu? I això ho escriu una persona amb poques necessitats a
nivell de relacions socials. Els confinaments ens afectarien menys i podríem mantenir
la xarxa social des de la naturalesa més animal. Aquesta societat que tant ens
ha individualitzat ens pot aïllar amb la mateixa facilitat que s’aïlla a una
rateta de laboratori. M’hi nego.
No es tracta de
deslligar-se de les responsabilitats socials com éssers humans, tot el
contrari. Aprofitem totes les eines tecnològiques que tenim a l’abast i posem a
disposició els nostres talents innats. I sí, ens guanyem la vida a nivell
econòmic, i perquè no, ens la guanyem bé. Perquè la riquesa és nostra i ens
permet ser lliures.
Tots hem sentit la
metàfora de la rateta corrent dins la seva roda, incansable, potser esperant a arribar
al seu destí; corre i corre, cada vegada a més velocitat. Però la roda sempre
gira, i quan més s’hi esforça la rateta, més ràpid gira la roda. I si frenem?
I si pensem en
les metafòriques ratetes de biblioteca...me les imagino en silenci,...surten
quan s’apaguen les llums, i shhhh...es
passegen lliurement. Han llegit que no han de menjar verí i així s’ho
transmeten de generació en generació; saben que en els clàssics hi ha llum; són
pacients i determinades. Aquestes ratetes no corren frenètiques dins la gàbia.
Pensa-hi…pots
deixar de córrer i començar a viure?