La Tribu a Cop de Cervell




Canvia els cops de cap per cops de cervell.

A cops de cap! Ja m’enteneu...l’aïllament és dur fins i tot per a les persones que ens considerem ermitanyes, perquè quan decideixes aïllar-te, ho decideixes des de la llibertat. Però ara hi estem obligats...i perdoneu, però ni les xarxes, ni els skypes, ni les trucades poden ser la via de comunicació entre els èssers humans a llarg termini. M’hi nego.

I si la solució es viure en comunitat, en família, replegar-nos i iniciar petits projectes compartits amb la tribu? I això ho escriu una persona amb poques necessitats a nivell de relacions socials. Els confinaments ens afectarien menys i podríem mantenir la xarxa social des de la naturalesa més animal. Aquesta societat que tant ens ha individualitzat ens pot aïllar amb la mateixa facilitat que s’aïlla a una rateta de laboratori. M’hi nego.

No es tracta de deslligar-se de les responsabilitats socials com éssers humans, tot el contrari. Aprofitem totes les eines tecnològiques que tenim a l’abast i posem a disposició els nostres talents innats. I sí, ens guanyem la vida a nivell econòmic, i perquè no, ens la guanyem bé. Perquè la riquesa és nostra i ens permet ser lliures.

Tots hem sentit la metàfora de la rateta corrent dins la seva roda, incansable, potser esperant a arribar al seu destí; corre i corre, cada vegada a més velocitat. Però la roda sempre gira, i quan més s’hi esforça la rateta, més ràpid gira la roda. I si frenem?

I si pensem en les metafòriques ratetes de biblioteca...me les imagino en silenci,...surten quan s’apaguen les llums, i shhhh...es passegen lliurement. Han llegit que no han de menjar verí i així s’ho transmeten de generació en generació; saben que en els clàssics hi ha llum; són pacients i determinades. Aquestes ratetes no corren frenètiques dins la gàbia.

Pensa-hi…pots deixar de córrer i començar a viure?